La bicicleta, un vehicle per decorar la ciutat?

Avui reprodueixo una article que m'ha agradat perquè resumeix molt bé el que passa a moltes ciutats catalanes envers la bicicleta. En concret, és un article d'en Joan Admetlla publicat a la revista local de Cornellà La Veu dels Barris (Núm. 7, juny-juliol de 2015). En Joan és membre de la Junta del Club Ciclista Sant Joan Despí com a responsable de la secció de Mobilitat (Espai BiciMobilitat) i destacat activista en defensa de la bicicleta a la ciutat.

En aquestes alçades, sembla ser que ja gairebé ningú estaria disposat a contradir la idea de que la bicicleta és el mitjà de transport ideal per a resoldre eficaçment una gran part dels problemes que ens ha generat una abusiva utilització del vehicle privat motoritzat a les nostres ciutats. L’addicció al cotxe ens ha dut a tenir perillosos nivells de contaminants tòxics a l’ambient, alta contaminació acústica, elevats índex d’accidents greus, ineficiència energètica en els desplaçaments, dependència dels combustibles fòssils, embussos a les hores punta, sedentarisme, deshumanització de l’espai urbà... Algú pensa que
tant sols amb una millora del transport públic ho arreglarem?

Probablement aquest és el factor principal que ha fet créixer la fal·lera entre els nostres governants per esforçar-se a demostrar que procuren fer molt en pro de la bicicleta urbana, s’ha posat de moda parlar-ne, queda bé sortir a les fotos amb una bicicleta, s’ha tornat en el recurs fàcil per a qualsevol anunci, ocupen rius de tinta en els plans de mobilitat... Si mirem aquest aspecte, sembla que tot vingui de cara per a un canvi en la nostra manera d’entendre la mobilitat urbana. Però en general els nostres dirigents polítics estan preparats per liderar aquet canvi? Tenen clar quin és el camí que cal seguir per arribar-hi? i encara més, demostren tenir alguna pressa per fer-ho? Si ens mirem les coses que han fet fins ara, és fàcil arribar a la conclusió de que en general no tenen massa interès en fer-ho bé i encara menys, fer-ho ràpid. Tant sols cal analitzar els minsos recursos econòmics que hi dediquen i en quina direcció els canalitzen.

Per indicar tant sols algunes d’aquestes actuacions més significatives, fixem-nos per exemple, en el BiciBox, un sistema d’aparcament segur creat abans de que hi hagi una suficient demanda que el justifiqui. Al damunt acumula nombrosos errors de concepte, com son el tipus d’abonament escollit, que no permet el pupil·latge i un mal disseny, que li mostra al possible lladre, la bicicleta més llaminera per robar. Molt discutibles son també, els recursos econòmics que es destinen per subvencionar bicicletes elèctriques, abans de fer-ho per a les que no ho son. No cal dir que amb els mateixos diners, s’arribaria a un nombre molt més elevat de bicicletes i a un públic molt més generalitzat, si aquests es destinessin a les bicicletes no motoritzades. Però en qualsevol cas, qui els ha dit que el problema és el preu que tenen les bicicletes? Si precisament, en general, tenim unes bicicletes massa cares. No és per això que es va crear el BiciBox?

De totes maneres, allò que més crida l’atenció, és veure com els nostres governants i sobre tot a Cornellà, prefereixen pintar quatre ratlles a les voreres i anomenar-les carril bici, abans d’analitzar si resolen cap problema per a les bicicletes, sinó al contrari i al damunt en generen de nous als vianants. Fa l’efecte que aquests governants encara no s’han adonat que si volen considerar a la bicicleta com un competidor directe del vehicle a motor, primer de tot, el que han de fer, és donar-li unes condicions per a circular, com a mínim, no inferiors de les que ara mateix gaudeixen la resta de vehicles. És a dir, que puguin utilitzar de manera segura i eficient, tots els carrers existents i que en el cas de segregar-les per motius de seguretat, el traçat alternatiu (carril bici), ha de recórrer una distancia igual o inferior a la resta de vehicles, al mateix temps que el nombre d’aturades sigui inferior o igual i que a la vegada, li permeti assolir de manera segura, la mateixa velocitat màxima permesa en aquella via. Aquestes condicions que sobre el paper semblen tant raonables, a la pràctica no s’acompleixen en cap dels pocs carrils bici que s’han fet a Cornellà i el més preocupant és que aquesta tònica es manté igual en el PMU (Pla de Mobilitat Urbana) que l’Ajuntament està acabant de redactar. Això per no parlar de la pèssima connectivitat.

Els fets semblen demostrar que no saben fer-ho, qui sap, igual és que no ho volen fer, o potser pitjor, totes dues coses.