24.10.16

Quin problema hi ha amb els carrils bici a la mitjana d'un carrer?

Avinguda del Paral·lel
Durant un temps, Barcelona ha tornat a donar rellevància a un tipus d'itinerari ciclista no gaire habitual, el carril bici bidireccional a la mitjana d'un carrer de doble sentit. Passeig de Sant Joan, Paral·lel o abans Marina en són exemples clars.

De moment, no s'ha fet cap altre carril bici d'aquest tipus a Barcelona, però molts dissenyadors urbans tenen la temptació d'usar aquest model perquè té menys interferències amb el trànsit motoritzat (cotxes, motos, i també amb les parades d’autobús), a vegades s'hi inverteixen menys diners i diuen que hi ha menys conflictes amb les bicicletes. Però, és realment així? I quins problemes té aquest tipus d'infraestructura respecte a altres solucions?

Cruïlles i connexions

El problema més gran d'aquesta solució és que gestionar les cruïlles i tots els girs possibles dels diversos mitjans és un infern. Un exemple extrem és quan es creuen 2 carrils bici bidireccionals com passa a l'encreuament de Marina i avinguda Icària (vegeu anàlisi de Marina).

El carril bici central queda aïllat dels carrers laterals i de les voreres. Què ha de fer un ciclista si vol girar a esquerra o a dreta? Moltes vegades no hi ha espai suficient per a què el ciclista s'esperi per fer un gir i moltes vegades (per exemple a Paral·lel) als passos de vianants no hi ha pas ni semàfor de bicicletes. Com ho ha de fer un ciclista per incorporar-se o sortir del carril bici?

En aquestes dues fotos d'un carril bici de Terrassa, podem veure com es preveu el gir a la dreta, però no el gir a l'esquerra.

Carril bici adossat a la mitjana que preveu el gir a la dreta tant amb zones d'espera quan el semàfor és verd (1a foto) i zones d'aturada avançada amb semàfor vermell (2a foto).

Seguretat i amplada

Una altra problemàtica és la relacionada amb la seguretat i les mides del carril bici. D'entrada, circular enmig del trànsit no dóna gaire sensació de seguretat, però si parlem objectivament, en un carril bici a la mitjana tens el doble de possibilitats de que un vehicle a motor envaeixi el carril bici comparat amb un carril bici adossat a la vorera.

Aquí l'amplada del carril bici i de l'espai lateral de seguretat són factors clau. També el tipus de segregació física. L'amplada ha de permetre que bicicletes de càrrega s'hi creuin amb seguretat i a les cruïlles hi ha d'haver illetes on els ciclistes puguin esperar per girar sense molestar als vianants.

Recordeu que un bon indicador de la qualitat d'una infraestructura ciclista és que hi circulin infants. Deixaríeu que el vostre fill circulés per un carril com aquests?

Contaminació

A la part central de la calçada és on més contaminació hi ha. Tots els estudis indiquen que al mig de la calçada es registren concentracions més altes de contaminants i a mesura que ens distanciem la contaminació decreix. Per tant, a la mitjana, entre dues calçades, trobarem un aire altament contaminat. I quan dic altament contaminat, em refereixo a índex molt superiors als que registren les estacions mesuradores de la qualitat de l'aire i per tant, molt perjudicials per la salut.

És lògic que els ciutadans que es desplacen sense contaminar, però que en canvi respiren més aire perquè estan fent exercici físic s'empassin la contaminació que generen els ciutadans que van amb vehicle privat motoritzat? Evidentment que no.

Ombra i il·luminació

Semblen arguments menors, però a l'estiu, un carril bici amb ombra s'agraeix i aquest tipus de solució no acostuma a tenir espai per a arbres. Si a més ens trobem al mig de l'asfalt i amb circulació motoritzada a banda i banda, l'efecte forn és considerable i fins al punt que alguns ciclistes els eviten a l'estiu.

Un altra problema que es pot produir en alguns casos (per exemple a l'avinguda del Paral·lel) és que la il·luminació pot ser insuficient de nit, perquè els fanals estan situats a les voreres. A tot això, s'hi suma l'enlluernament constant amb els llums dels cotxes.

Variants

Rotonda sense senyalització, Cornellà (La Saboga)
Hi ha diverses variants d'aquesta infraestructura que tenen problemes similars, per exemple els carrils bici d'un sol sentit adossats a la mitjana o a un passeig central (per exemple a l'av. Josep Tarradellas de Barcelona).

Les rotondes són un altre problema que han d'afrontar aquest tipus de carril bici i no acostumen a tenir una solució satisfactòria (segura i que no penalitzi en temps a la bici).

Conclusions

El carril bici bidireccional no és la millor solució, i quan a més el col·loquem a la mitjana, empitjora la seguretat, les cruïlles es compliquen i sovint s'obliden els itineraris lògics dels ciclistes.

Com a resultat de la menor accessibilitat i connectivitat ciclista, sovint quan un usuari vol fer un tram curt acaba circulant directament per la vorera.

Suposo que és una solució que s'escull perquè molesta menys al trànsit dels cotxes i perquè pot semblar més econòmica si només es reforma la part central d'un carrer, i sobretot, si no es senyalitzen (senyalització i semàfors) els girs que haurien de poder fer els ciclistes.

Informació relacionada:

Vegeu també