L'ús excessiu del cotxe causa infelicitat

Un estudi realitzat a Estats Units d'Amèrica (on hi ha una alta dependència del cotxe per a la mobilitat) conclou que tenir cotxe dona felicitat, però que hi ha un llindar d'ús a partir del qual et fa infeliç. 

En un país tan depenent del cotxe com EUA, no tenir cotxe pot causar insatisfacció amb la vida, és a dir, infelicitat. No tenir cotxe allà et limita molt. Però l'estudi conclou que hi ha un llindar d'ús del cotxe, aproximadament si el fas servir per més del 50% dels desplaçaments, a partir del qual creix la insatisfacció amb la vida, és a dir, que causa infelicitat.

Les conclusions semblen lògiques, passar molta estona en un vehicle, amb possibles retencions, nivell elevats d'estrès i exposat a la contaminació atmosfèrica és evident que no és un estil de vida saludable. L'estudi també diu que calen estratègies per afavorir la intermodalitat, és a dir, que cal impulsar alternatives al cotxe: transport públic i itineraris per a bicicletes i vianants.

Més informació:

• The Guardian 29/12/2024 
• Estudi Does Car Dependence Make People Unsatisfied With Life? Evidence From a U.S. National Survey

Guia ràpida dels esteriotips ciclistes

Les etiquetes i els estereotips ens permeten simplificar i entendre una realitat que sovint és molt més complexa i té molts més matisos. Segons el tipus de bicicleta, el tipus de ciclisme que fem o la indumentària que portem, la gent ens podria classificar en un tipus de ciclisme, quins són aquests tipus? Al meu entendre, els bàsics són aquests 5, però a vegades tenen altres noms:

• Ciclisme de carretera: es caracteritza, perquè s'usa una bicicleta de carretera pensada per rodar ràpid sobre asfalt. És una disciplina esportiva i els ciclistes van vestits amb culots i mallots. Es parla també de bicicletes de carreres.
• La bicicleta de muntanya: s'utilitza una bicicleta de manillar pla, normalment amb suspensions i amb pneumàtics més amples. Es roda majoritàriament per camins de terra. La indumentària ciclista pot ser similar a la de carretera o més relaxada en el sentit que es porta roba esportiva diversa. S'anomena també bicicleta tot terreny (BTT) o en anglès com a Mountain Bike (MTB).
• Gravel: estrictament diríem que es caracteritza perquè s'usa una bicicleta semblant a la de carretera, però amb pneumàtics més amples i amb més relleu. Idealment, es roda majoritàriament per camins de terra en bon estat. Encara és un concepte que encara no ha arribat a tot el gran públic.
• Ciclisme urbà: és el ciclisme que es a realitza majoritàriament en zones urbanes de pobles i ciutats per a desplaçaments diaris. La bicicleta tipus seria una bicicleta on pots tenir una posició més vertical i que aniria equipada amb llums, parafangs, cistelles i portaequipatges diversos. La roba del ciclista seria la roba normal d'anar a treballar, més formal o informal.
• Cicloturisme o bikepakcing: és el ciclisme de viatge, ni que sigui d'un sol dia, les bicicletes de cicloturisme porten portaequipatges per posar-hi alforges i les de bikepacking utilitzen bosses lligades a la bici (al quadre, a la forquilla davantera, al manillar i sota el seient).

I ara anem a matissar. Comencem per matissar el que hem dit fins ara:

• Possiblement el ciclisme de carretera és el més ben definit, però de fet podem fer ciclisme per carretera amb qualsevol tipus de bicicleta o podem sortir de l'asfalt com es feia a la primera meitat del segle XX quan la major part de les carreteres no estaven asfaltades.
• Les bicicletes de muntanya no sempre porten o han portat suspensions i també n'hi ha que porten doble suspensió que estan pensades per terrenys més abruptes o pel descens.
• Si entenem el Gravel, com el fet de rodar sobre terra, podem dir que durant molt de temps s'han fet servir bicis de carretera amb roda una mica més ample i de fet les BTT sempre s'han fet servir en rutes que ara entendríem com a Gravel.
• El ciclisme urbà també fan servir bicicletes plegables, però també qualsevol altre tipus de bicicleta (BTT, de carretera, etc.) més o menys adaptada.
  
• El terme de cicloturisme també s'usa com una de les modalitats del ciclisme de carretera en que es fan rutes sense alforges, però majoritàriament s'entén el cicloturisme com el fet de viatjar en bicicleta i això comporta portar portaequipatges i alforges, però des de fa certs temps hi ha una modalitat més lleugera, el bikepacking, que intenta evitar les alforges utilitzant bosses, però no sempre o aconsegueix i acaba fent servir portaequipatges i alforges més petites.

Els carril bici protegits atreuen el doble de ciclistes

L'evidència científica afirma que fer carrils bici és una de les millors polítiques de promoció de la bicicleta, perquè la seva construcció atrau nous ciclistes. Ara, un estudi afirma que els carrils bici protegits (és a dir segregats de la circulació de cotxes) atrauen més ciclistes que no pas els carrils bici sense segregació o els itineraris senyalitzats compartits amb cotxes.

Un carril bici protegit i de qualitat

 

El nou estudi realitzat als Estats Units quantifica exactament quan ciclistes es guanyen de més si es fa un carril bici segregat (o protegit com diuen el americans) respecte a un carril bici sense segregació (un carril amb pintura) i respecte a un itinerari ciclista senyalitzat, però compartit amb cotxes.

 

Les conclusions són bastant lògiques, els itineraris ciclistes que percebem com a més segurs són els més utilitzats i els que atreuen més ciclistes. I això és lògic que sigui més així quan parlem de llocs on no hi ha especial cultura ciclista o poc ús de la bicicleta com és el cas d'Estats Units. Per tant, la quantificació probablement no és traslladable a altres llocs, però és una bona referència.