Els descens a tot drap per corriols i pistes és sovint poc compatible amb els altres usuaris dels espais naturals. Al meu entendre els descensos ràpids amb visibilitat limitada són perillosos per la resta d'usuaris de la muntanya (excursionistes, ciclistes en ascens, corredors, etc.).
Com sempre el problema no és el descens en si mateix, sinó el ciclista que circula a una velocitat en la que li serà impossible frenar o esquivar una altra persona (un excursionista, un nen, un ciclista que ascendeix a poc a poc, etc.). Aquí també entra el tema de percepció: el ciclista potser creu que podrà frenar, però la persona que es troba el ciclista no ho veu tant clar i s'espanta.
La fotografia és d'un corriol del Parc Natural del Garraf i els ciclistes van frenar i es van avisar entre ells. Els mateix sender un tram més amunt no és ciclable, té obstacles contínuament i té un pendent vertiginós, però hi ha ciclistes que el descendeixen igualment i aquí podríem debatre si l'erosió que causen en el terreny és assumible o no en un parc natural. El parc de Collserola ja ha regulat l'ús de la bici de forma bastant exhaustiva i altres parcs també ho podrien fer.
2 comentaris:
Hola! Bastant d'acord amb el post. Només volia saber si em podíeu fer cinc cèntims de quina és la regulació al Parc de Collserola. Merci!
Hola Javi,
Bàsicament, només es pot circular pels camins de 3 metres d'amplada senyalitzats i a una velocitat màxima de 20 km/h:
http://www.parccollserola.net/catalan/actualitat/projectebici/marcos_bici.htm
Publica un comentari a l'entrada