M'ha agradat molt l'article Swap aero socks for freedom que ja té un parell d'anys i que va en la línia del que he comentat moltes vegades en aquest blog, som esclaus de modes, etiquetes i tecnologies i tot i que tinguem un bon sentit crític és difícil defugir aquesta esclavitud i la conseqüència és la pèrdua de llibertat. L'article que enllaço ho explica molt bé des de la perspectiva del ciclisme esportiu, jo us ho explico des del meu punt de vista, hi coincideixo i ja ho he anat explicat en molt apunts, alguns els enllaço al final.
La bicicleta està a l'abast de tothom i et dona la llibertat de moure't i anar a qualsevol lloc només amb la força del teus cos. Quan entrem en l'àmbit esportiu, i com més hi entrem, hi ha una evident necessitat de diferenciar-se del ciclista novell i acostar-se al ciclisme professional i aquí és quan les empreses del sector es freguen les mans per oferir productes exclusius i com a tot arreu hi ha la necessitat d'aparentar i d'ostentar. I aquest entossudiment, aquesta necessitat de pertànyer a una tribu diferenciada amb el seus rituals, codis de conducta i sobretot codis de vestimenta, ens porta a perdre la llibertat d'escollir. Les nostres decisions es veuen fortament condicionades per un seguit de normes socials no escrites i un mercat que es retroalimenta amb aquest ecosistema. Hi ha molts exemples d'això, des de portar equipament d'una sèrie de marques exclusives i cares, a portar mitjons alts aerodinàmics per estalviar uns watts de potència, a haver de ser un expert en cafès, perquè sinó, no moles! Cal tenir les marques del bronzejat ciclista i portar una gorra sota el casc (o no) i haver anat a un "training camp" a Mallorca o a Tenerife i aquest any toca portar el mallot amb tons de color...(*)
Bona part de la societat resta ignorant a tota aquesta "cultura" i veu tots els ciclistes esportius iguals, com uns friquis que vesteixen lycra i que suen molt. Però la nostra societat és esclava de moltes altres coses i està plena de modes absurdes i moltes de les coses que comento es poden aplicar en molts altres aspectes de la nostra societat!
L'esclavitud del mercat
Quan vas a comprar un producte ciclista no et pots escapar de les modes i per molt que tu vulguis un mitjons baixos de cotó, si vas a una botiga de ciclisme en sortiràs amb un mitjons alts i testejats en un túnel de vent i potser si no te'ls compres, te'ls regalaran! La majoria de bicicletes estan inspirades en models de la competició que molt probablement no s'adaptaran a la majoria de consumidors, però ens ho vendran i com que és el producte que més es fabrica, també és el que surt millor de preu. Un exemple, la majoria de BTT es venen amb un pneumàtics molt amples i amb molt de relleu que no s'adapten als usos de la majoria de ciclistes. Un altre exemple, moltes bicicletes, especialment les Gravel, porten desenvolupaments més pensats per córrer que no pas per afrontar les pujades fortes que hi han a casa nostra.
L'esclavitud de la tecnologia
Anem més pendents del GPS que del paisatge i ens perdem moltes coses, entre d'altres la llibertat d'escollir el camí que vulguem i de perdre'ns i viure aventures. Però no solament anem pendents de la ruta, també de la velocitat, del ritme, de les calories, dels watts, dels missatges del mòbil, d'on està nostre company virtual...
L'excés de planificació en la ruta, el nostre pla d'entrenament, l'anàlisi de dades dels entrenaments, la participació en reptes virtuals individuals o compartits, entre d'altres, ens fan esclaus.
L'esclavitud de les xarxes social
En aquest teatre que són les xarxes socials, l'escenificació i l'aparença són essencials i formen part intrínseca d'aquesta "cultura ciclista esportiva". Evidentment, tecnologia i xarxes socials van juntes. No solament parlo de compartir fotos i vídeos, també de compartir les sortides realitzades, de competir amb altres ciclistes a través de xarxes socials especialitzades i lligades als nostres gadgets tecnològics.
Una esclavitud escollida?
Fins a cert punt nosaltres triem participar de tot això, però moltes de les nostres decisions es veuen condicionades per l'entorn, cal ser-ne conscients i cal ser crític. Un pot escollir fer esport i/o entrenar seriosament per millorar el seu rendiment esportiu amb objectius diversos, però potser hauríem d'estar menys pendents dels altres, del que pensaran i del que pensen i saber-ho defensar en la tertúlia de la colla ciclista quan facis aquest cafè esnob o qualsevol beguda en un bar qualsevol. És a dir, cal entrenar les cames, però també cal entrenar el cap i això segon ens farà molt més lliures. Vindria a ser un mens sana in corpore sano!
Articles relacionats:
- Swap aero sock for freedom - L'article que inspira aquest escrit!
- Fent Gravel i sense saber-ho!
- Enganxats al GPS!
- Sistemes monoplat i altres transmissions que no ajuden a les pujades i al cicloturisme
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada