 |
| Girona, 8:45h, -5ºC |
Per fi va arribar el gran dia, el repte de superar la meva primera marató!
Les gèlides temperatures de diumenge van fer que molts corredors fessin l'escalfament dins de l'autocar que ens portava a la sortida o en el meu cas en un cafeteria propera fent petar la xerrada. En tot cas, l'escalfament previ va ser en la majoria dels casos més curt que en altres ocasions.
 |
| La filmació aèria |
L'ambient i el paisatge fantàstics, el sol brillava i el fred ja no es notava tot i estar encara sota zero. En el primer avituallament, vam tenir la sorpresa de que els gots d'Aquàrius tenien una fina capa de gel a damunt. Coses del temps.
En general, la primera meitat de la cursa va ser genial, tot i que ja vaig notar molèsties al genoll dret. La mitja marató no estava marcada, però en passar el km 21 vaig esperar 100 metres i vaig mirar el rellotge, havia rebaixat considerablement el meu temps oficial en mitja marató. Anava massa ràpid!
Passat Llagostera ja vaig deixar que el meu company-llebre s'avancés conscient de que el meu cos començava a demanar un ritme més suau. Estava a punt de començar a entendre allò del mur del km 35, però a mi em va arribar ja abans... Recordo l'última pujada i aquell avituallament en que vaig tirar unes quantes ampolles d'aigua intentant agafar el que volia, la coordinació ja no era tant bona. La voluntària em va dir amablement que no em preocupés. Crec que va pensar que intentant arreglar-ho n'hagués tombat alguna més, potser sí.
A la baixada, ja paral·lel a la C-35, em vaig voler deixar anar, però tampoc aconseguia mantenir un bon ritme. El genoll dret continuava fent la guitza, però jo aguantant.
Ja més avall recordo haver pensat que semblava una màquina talla-gespa: arrambat a la dreta i arran de l'herba i amb la mirada a terra... Havia entrat en el que jo anomeno ritme de subsistència. Després recordo haver parat, agafar-me a un pal i fer uns estiraments pel genoll i al fer-los amb l'altre cama em va agafar un inici de rampa que vaig poder evitar movent el peu. A partir d'aquí va començar el meu particular calvari. Aguantar, caminar una mica en els avituallaments, notar que els dipòsits d'energia no s'omplien, etc.
A uns 4 km abans de l'arribada, després de l'últim avituallament, recordo tornar a caminar i que al intentar tornar a córrer el dolor al genoll no m'ho permetia. Em va fer ràbia perquè si hagués pogut córrer encara estaria per sota de les 4 hores. Continuo caminant i fins i tot crec que aconsegueixo agafar un bon ritme sense que el genoll es queixi massa. Els intents de córrer acaben de seguida amb un dolor intens. Finalment, recordo especialment 2 corredors que al km 40, també caminant, diuen ja hi som i m'animen a començar a encarar corrent la baixada final, jo ho intento, però no puc i els vinc a dir: jo sí, però el meu genoll no. La baixada final caminant també és dolorosa. Arribo al túnel final que em condueix al port i a la meta i faig un esforç final per aguantar el dolor i fer els últims metres corrent. Ja he acabat. Ja he fet la meva primera marató!
Reflexions post Marató
Estic content, però el regust personal de la cursa no és bo perquè em va fer molta ràbia haver de caminar tant al final, però tenint en compte la preparació massa justa suposo que el resultat és prou lògic. També penso que va ser més assenyat caminar al final i que tot quedi en una sobrecàrrega que no pas en alguna cosa més seriosa.
Rellegint l'escrit de novembre on explicava la meva intenció de fer la Marató i els 2 apunts on explicava experiències de l'entrenament (1 i 2), sento que aquests últims 4 mesos he entrat en unes rutines noves prou interessants que m'agradaria mantenir. El repte era ambiciós, la preparació justeta i el resultat en el fons prou bo. I el meu genoll en 2 dies ja ha millorat molt.
Un altre repte aconseguit diumenge va ser fer el tram Girona - Sant Feliu de Guíxols de la via verda que tenia pendent des de feia anys quan vaig fer la travessa Ripoll - Olot - Girona en bici per les vies verdes. Els paisatges del tram Girona - Sant Feliu de Guíxols em van agradar força i van fer molt més amena la ruta. M'esperava més polígons industrials i urbanitzacions i em va agradar veure més paisatge agrícola i forestal.
No vull acabar sense aprofitar per donar les gràcies a l'organització (Diversport i el Consorci de les Vies Verdes) per la bona feina feta, als Ajuntaments i al seu personal i a tots els voluntaris i espectadors que ens van animar durant tot el trajecte. Gràcies.
Aquests dies, explicant l'aventureta, em pregunten, repetiràs? I la veritat és que tinc una espina clavada i crec que hi voldré tornar.
Recull de premsa, fotos i vídeos
Passat Llagostera ja vaig deixar que el meu company-llebre s'avancés conscient de que el meu cos començava a demanar un ritme més suau. Estava a punt de començar a entendre allò del mur del km 35, però a mi em va arribar ja abans... Recordo l'última pujada i aquell avituallament en que vaig tirar unes quantes ampolles d'aigua intentant agafar el que volia, la coordinació ja no era tant bona. La voluntària em va dir amablement que no em preocupés. Crec que va pensar que intentant arreglar-ho n'hagués tombat alguna més, potser sí. |
| La llum al final del túnel... |
Ja més avall recordo haver pensat que semblava una màquina talla-gespa: arrambat a la dreta i arran de l'herba i amb la mirada a terra... Havia entrat en el que jo anomeno ritme de subsistència. Després recordo haver parat, agafar-me a un pal i fer uns estiraments pel genoll i al fer-los amb l'altre cama em va agafar un inici de rampa que vaig poder evitar movent el peu. A partir d'aquí va començar el meu particular calvari. Aguantar, caminar una mica en els avituallaments, notar que els dipòsits d'energia no s'omplien, etc.
A uns 4 km abans de l'arribada, després de l'últim avituallament, recordo tornar a caminar i que al intentar tornar a córrer el dolor al genoll no m'ho permetia. Em va fer ràbia perquè si hagués pogut córrer encara estaria per sota de les 4 hores. Continuo caminant i fins i tot crec que aconsegueixo agafar un bon ritme sense que el genoll es queixi massa. Els intents de córrer acaben de seguida amb un dolor intens. Finalment, recordo especialment 2 corredors que al km 40, també caminant, diuen ja hi som i m'animen a començar a encarar corrent la baixada final, jo ho intento, però no puc i els vinc a dir: jo sí, però el meu genoll no. La baixada final caminant també és dolorosa. Arribo al túnel final que em condueix al port i a la meta i faig un esforç final per aguantar el dolor i fer els últims metres corrent. Ja he acabat. Ja he fet la meva primera marató!
 |
| El port de Sant Feliu de Guíxols i el "Tinglado", el punt on acaba la via verda. |
Reflexions post Marató
Estic content, però el regust personal de la cursa no és bo perquè em va fer molta ràbia haver de caminar tant al final, però tenint en compte la preparació massa justa suposo que el resultat és prou lògic. També penso que va ser més assenyat caminar al final i que tot quedi en una sobrecàrrega que no pas en alguna cosa més seriosa.
Rellegint l'escrit de novembre on explicava la meva intenció de fer la Marató i els 2 apunts on explicava experiències de l'entrenament (1 i 2), sento que aquests últims 4 mesos he entrat en unes rutines noves prou interessants que m'agradaria mantenir. El repte era ambiciós, la preparació justeta i el resultat en el fons prou bo. I el meu genoll en 2 dies ja ha millorat molt.
Un altre repte aconseguit diumenge va ser fer el tram Girona - Sant Feliu de Guíxols de la via verda que tenia pendent des de feia anys quan vaig fer la travessa Ripoll - Olot - Girona en bici per les vies verdes. Els paisatges del tram Girona - Sant Feliu de Guíxols em van agradar força i van fer molt més amena la ruta. M'esperava més polígons industrials i urbanitzacions i em va agradar veure més paisatge agrícola i forestal.
No vull acabar sense aprofitar per donar les gràcies a l'organització (Diversport i el Consorci de les Vies Verdes) per la bona feina feta, als Ajuntaments i al seu personal i a tots els voluntaris i espectadors que ens van animar durant tot el trajecte. Gràcies.
Aquests dies, explicant l'aventureta, em pregunten, repetiràs? I la veritat és que tinc una espina clavada i crec que hi voldré tornar.
Recull de premsa, fotos i vídeos
2 comentaris:
Totes les senacions final son les mateixes que vaig sentir jo però et dic que som uns Campions perque objetivament no em entrenat ni la tercera part del que sería necessari... ja la tenim, ja som finnissers per pura convicció i "cabesoneria"... ara rodar 10kms per mi es un escalfament, 20 una bona sortida, 30 agossarat i 40 la locura. Tinc els cuadriceps destrossats, vaig corre als avituallaments del 30, 35 i del bstant, la pujada també i la baixada per entrar amb dignitat a la meta. I el mur em va començar per el 27. Fins al 25 molt bé, després no vaig poder quitarme la sabatilla per retirar una pedra... imagina!!! JA LA TENIM i AIXÓ ES L¨IMPORTANT, MLTES FELICITATS MARC!!!!
Gràcies!
M'agrada aquesta frase de: ara rodar 10kms per mi és un escalfament, 20 una bona sortida, 30 agossarat i 40 una bogeria!
Publica un comentari a l'entrada